El primer cap de setmana va ser de reconeixement del terreny en habitatge, començant a mirar apartaments, pisos, cases o pràcticament qualsevol cosa que ens permetés assentar-nos en aquesta nova etapa. Donàvem per fet que seria senzillíssim, ja que havíem arribat a la millor època per a buscar apartament: quan marxen els estudiants de les 7 universitats que té la ciutat. Però res més lluny de la realitat! El fet que estiguem escrivint entrades de dies passats és per una raó de pes; mentre la Laura treballava jo em passava tot el **** dia davant de l’ordinador mirant de trobar un pis on deixar-nos caure. Però si el pis no estava mooolt lluny (per no dir a prendre pel ***) del transport públic, era massa car o, si no, no ens el podien llogar perquè tenia plom. Sí senyors, resulta que a Boston pintaven les cases amb pintura que contenia plom fins a finals dels 70, i la pintura amb plom resulta que té un gust dolç que agrada molt als nens, i si un nen s’”intoxica” amb plom pots demandar al propietari, i normalment la demanda acaba a favor de l’intoxicat i el propietari es queda sense pis. És a dir, tenir un nen menor de 6 anys és un altre handicap a l’hora de buscar pis a Boston. Però això no ho sabíem el primer cap de setmana, i ens ho vam prendre amb calma, sortint a passejar (en cotxe, com no) amb el German i tastant la cuina local (fast food). A la nit vam anar a menjar gelat... com si féssim turisme, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada