Avui sopem...

Avui l'Huc ha sopat vedella a la planxa (uns 150g, no n'ha deixat ni una engruna) i panotxa.
És la notícia més interessant del dia

L'huracà ja ha passat

Bueno, és un dir. A Barcelona hi he vist ploure més fort i amb més vent. La veritat és que fins i tot aquí a Boston hi ha hagut dies que plovia més!
Moltes gràcies al nytimes (http://www.nytimes.com/projects/hurricanes/) pel seguiment de l'huracà, així hem sabut que ja havia passat per aquí!!

Per a tots aquells que estiguin preocupats pel pas de l'Huracà, sembla ser que quan arribi a Boston ho farà en forma de tempesta tropical, amb velocitats de vent no superiors a 110km/h (60mph).
Aquesta imatge és d'avui diumenge 28 d'agost, a les 8AM hora local. Tot just arriba a New York l'àrea d'huracà pròpiament dit, i a Boston encara no ha arribat ni tan sols la tempesta tropical.

Quina llàstima! Haurem d'esperar que un altre huracà es digni a passar per aquí

Previsió Huracà Irene

Bé, aquesta és la previsió de l'evolució de l'Huracà Irene, feta el dissabte 27 d'agost a les 2AM. Sembla que arribarà a Boston amb una força del 80%, ja que, a l'anar vorejant la costa i amb les altes temperatures que hi ha al mar ara, fa que es vagi retroalimentant i no perdi força. O això és el què es va sentint per aquí.

1 mes a Boston

Ja portem 1 mes a Boston!!
I per celebrar-ho... aquest cap de setmana arriba l'huracà Irene! Visca!!

(Les fotos són de modernsurvivalblog.com)
Val a dir que hem tingut molta sort. A Boston hi sol arribar un huracà cada 15-20 anys, i nosaltres tenim la punteria de ser aquí quan ho fa! La previsió és que arribi el dissabte a la tarda i durarà tot el diumenge (adéu a la previsió d'anar a passejar per Cambridge)."We would like to strongly encourage you to dial down and postpone any critical experiments until after the Hurricane passes if possible. We can not guarantee optimal, "business-as-usual" services due to the uncertainty of the storm."
Jo he descobert que els noms dels huracans estan en una llista que es va repetint cada 6 anys. Un nom només es treu de la llista si correspon a un huracà especialment destructiu. Per exemple, mai més hi haurà un huracà Katrina. Ara es diran Katie. A veure que passa amb Irene! (Per més informació, http://www.hurricanescience.org/)

En tot cas, per les mames patidores, prometem que no sortirem de casa a partir del dissabte migdia i fins que s'hagi acabat tot (amb el permís de la feina):
"Lastly, remember, your safety is first and foremost- please do not put yourselves in harms way trying to go in if the weather is severe. Experiments can be repeated... reagents can be replaced... there is only one you and we want to see your smiling face once the storm passes... "

Boston revival II: Final del viatge

Després de constatar per diversos mitjans que, efectivament, havíem perdut el vol, vam preguntar què podíem fer i ens van dirigir cap als mostradors de la companyia (US Airways, of course), per veure si ho podíem solucionar. La nostra sorpresa va ser quan, després d’intentar fer la màxima pena possible i dir el què ens havia passat, el senyor que ens va atendre va dir:
-No problem, sir-, va teclejar i va dir -quin vol vol agafar?-
-el primer que surti,
-aquest anirà amb retard i sortirà al mateix temps que el segon.
-Doncs, el segon.
-Molt bé, aquí tenen els bitllets.
-Però... hem de pagar?
-No, ja està tot. Que tingui molt bona tarda.
I amb aquesta naturalitat, vam aconseguir nous bitllets cap a Boston.

I així, el 28 d’agost, a les 6:30 de la tarda (00:30 del 29, hora de Barcelona), vam arribar a Boston. Ja estava tot, només havíem d’agafar les maletes, que havien sortit al vol anterior i ja havien d’estar a “bagatge claim”, esperant-nos. I sí, allà hi eren totes,... excepte una (una!!). En fi, un altre cop a parlar amb el senyor del mostrador que ens faltava una maleta, el senyor que ens diu que quina falta, un altre guarda comprovant quina faltava per poder dir-li al senyor del mostrador i, un cop trobada la maleta que faltava, el senyor del mostrador em mira estranyat y em diu:
-La maleta és aquí, a Boston-
-Com?-
-Sí, sí, a mi em surt que és aquí-
I al cap d’un minut o menys, anuncien que la cinta es posa en marxa i una de les primeres maletes que surt és la nostra (fiuu!, quin ensurt). Ara només havíem de trobar un taxi amb cadireta per a què pogués pujar l’Huc. I a canviar els Euros que havíem portat per Dollars. Això ens va portar a fer una excursió cap a la terminal principal, amb més moviment de passatgers.
Un cop canviats els euros, excursió cap a la parada de taxis. Allà hi havia una persona que s’encarregava de posar cada client al taxi adequat, i li vam preguntar per un que tingués cadireta de cotxe. Ens va dir que, segons la llei no sé què de l’Estat de Massachusetts, els taxis podien portar nens menors, sempre i quan estiguessin a la falda d’un pare o tutor. És a dir, només ens calia un cotxe amb un maleter gran, per posar tot el nostre equipatge, cosa que va trobar fàcilment, ja que semblava que tots els taxis fossin monovolums.
I, finalment, a les 8:30 (2:30 el 29, hora de Barcelona), vam arribar a casa del Germán, un amic d’un amic que va accedir a acollir-nos mentre buscàvem casa per viure a Boston. Ens esperava amb la seva filla Ana, el seu gendre i el seu nét. Després de les presentacions pertinents ens va dir que havia preparat el sopar, i que ells ja havien sopat (evidentment, tant tard que era). Així que vam sopar nosaltres i vam anar a dormir, que estàvem exhausts del llarg dia que havíem tingut (amb 6 hores de propina!).

Boston revival I: Barcelona

Hola a tots. Aquí comença una retrospectiva del que han estat, fins ara, les nostres aventures a terres americanes. Bé, la veritat és que comença a Barcelona, ja que com molts de vosaltres sabreu, un dels principals obstacles que vam haver de superar és la obtenció del visat que ens permetia entrar als EUA. Van trigar més de l’esperat, per culpa de la paperassa prèvia al visat, per culpa de l’ambaixada i per culpa de la missatgeria. Degut a això es va endarrerir tot, cosa que ensorrava els nostres plans de trobar casa abans que la Laura comencés a treballar.

Un cop aconseguit el visat, obtenir bitllets va ser relativament fàcil. Buscant la millor oferta donades les circumstàncies (el poc temps de què disposàvem per a marxar), ens va sortir US Airways. Bona companyia i tot correcte, excepte que vam haver d’esperar un dia per verificar la transacció. Cosa ben normal, excepte si has agafat el vol amb només dos dies d’antelació. Això ens va deixar poc marge de maniobra quan vam descobrir que no havien acceptat la targeta (ai las!). Així, amb la Laura en un dinar del Laboratori i jo sense internet (per sort a Vallvidrera), intentàvem solucionar aquest nou entrebanc trucant a la companyia per separat i comprovant que, ara sí, acceptessin la targeta.Tanta va ser la casualitat, que fins i tot ens va atendre el mateix agent a tots dos (em va dir: “Ah, si!, la seva dona ha trucat fa un moment, oi?”, i jo no vaig saber què dir en aquell moment).

Per sort, tot va sortir bé (pels pèls), i fins i tot ens va sorprendre que l’Huc també podia portar maleta per facturar (a cap de les altres companyies que havíem vist tenia aquest dret). A la nit, sopar familiar de comiat.
Al dia següent vam anar cap a l’aeroport sense gaires més problemes, amb cinc maletes per facturar, tres de mà i un cotxet de nen (gràcies Andreu per portar-nos).

El vol, bé, tot normal fins a la porta d’embarcament i pujar a l’avió amb 2 maletes de mà, a rebentar, el cotxet i la bossa de l’Huc, on portàvem el necessari per canviar-lo, entretenir-lo i atipar-lo. Vam ser dels últims en entrar quan estaven a punt de tancar la porta d’embarcament, no sé ben bé per què, ja que tot el procés el vam fer amb el què crèiem que era prou temps (aeroports, ja se sap). Doncs bé, un cop col·locats i en disposició de marxar... el pilot anuncia una avaria tècnica (???), i diu que se’ns endarrereix la sortida. (Vaja, quina casualitat!). A tot això, fèiem escala a Philadelphia i el temps entre avions era d’una hora i mitja, justet per fer l’enllaç. L’avió es va endarrerir una hora des de Barcelona i a Philadelphia vam haver d’esperar a que sortissin les maletes per fer l’enllaç (pensava que les maletes les canviaven els maleters de Philadelphia, però no), fer cua per l’enllaç i fer cua per tornar a passar l’arc de metalls (com si haguéssim tingut temps de comprar un set de “katanes”, o alguna cosa per l’estil). Total, que vam perdre l’enllaç.

Ja tenim pis!

16 d'agost del 2011, registrat a la memòria (i a l'estómac, que vam anar a un italià per celebrar-ho): hem firmat el contracte, ja tenim pis!
Ara només falten els mobles, però això són minúcies!
Per tots els que heu promès que vindríeu a invadir-nos el pis:
8 Maine Avenue, apt #3
Somerville, MA 02145

El viatge

No tenim fotos del vol transoceànic: ens vam oblidar la càmera a la maleta. Tampoc crec que n'haguéssim fet gaires, l'Huc es va estar dormint la meitat del viatge!!
Però durant el vol intern Filadèlfia-Boston sí que vam pensar a treure-la:

Aquests són l'Huc i l'Àlex després de 9 hores tancats en un avió i 2 hores d'espera a Filadèlfia. Quasi al final del viatge!!
I, per fi, Boston!! Bueno, l'aeroport, que és el màxim que vam veure el primer dia!!

Abans de marxar...

L'Huc ens va ajudar molt a fer les maletes. Gràcies a ell vam poder fer cada maleta 3-4 vegades, perquè a la que ens despistàvem havia tret tota la roba!!

Huc is in Boston

OK, ja estem a Boston
Algun dia tindrem al bloc actualitzat, ho prometem