El dia després de la nostra arribada va començar d’hora... cap allà a les 5:30AM, quan l’Huc va decidir que volia el seu biberó del matí. A més, cap dels tres no havíem canviat l’horari de Barcelona. Sí, sí, ja sé que, fent càlculs matemàtics senzillíssims arribem a la conclusió que a Barcelona serien gairebé les 12 del migdia, però el dia abans va tenir aquestes 6 hores de més que es van fer moooolt llargues.
En fi, ja que la Laura començava a treballar el dilluns següent, vam consensuar localitzar a on hauria d’anar a treballar, i després faríem una volta pel centre, que sempre ve de gust. El German ens va acompanyar a l’estació (casa seva està a 10 minuts en cotxe), i ens va ensenyar a fer servir la targeta de transport –no patiu, que els que vinguin també tindran el seu curs accelerat, ja som uns experts!–. I cap al centre que anem, com uns turistes qualsevols, amb el nostre plànol i la nostra càmera.
Localitzar l’Hospital General de Massachusetts va ser feina fàcil, la veritat, ben mercadet en els mapes, amb una parada pròpia de metro,... ara bé, a on treballaria la Laura... això sí va ser un petit repte, ja que no en teníem ni idea d’on es trobaven els laboratoris. Li vaig dir si tenia alguna adreça, per saber on començar a preguntar, però em va dir que no... “Espera un moment, tinc la carta que em va enviar el Dr. Avruch!” I comprovant l’adreça vam veure que havíem passejat pel davant de l’edifici on es trobava el laboratori unes tres o quatre vegades (bé, van ser només dues, però què voleu, tinc ascendència andalusa).
Molt bé, ja sabem on ha d’anar el dilluns la Laura, ara què? Anem a fer un cafetó al bar del costat, que té Wi-Fi disponible per als clients, enviem un mail al cap de la Laura per quedar bé i aquestes coses. CAFE!!?? ... (Laura: dir cafè del que ens van servir és un crim contra els cafès de veritat)
Després vam anar a buscar un lloc on ens poguessin vendre un telèfon de prepagament, voltant pel centre-sud de la ciutat, on hi havia el districte comercial. Tot passejant se’ns va fer l’hora de dinar, advertits per l’Huc, que estava especialment susceptible, suposàvem que per gana. Però, ai las!, un cop al restaurant i després de menjar, no tant com ens esperàvem, va començar a ser ostensible que tenia molta son (no havia dormit en tot el dia), però aquest cop era pitjor, ja que per ell era hora de dormir... tenia jet lag! Pensàvem que, com que nosaltres ens vam adaptar prou be, ell també ho faria, però no va ser així.
Després de resoldre aquest petit incident tan bé com vam saber (és treure una càmera de fotos, i l'esperit de model de l'Huc ho supera tot!!), vam anar per un d’aquests carrers amb moltes tendes a banda i banda de carrer, una mena de “Passeig de Gràcia” a Boston... i a la americana, per descomptat. Tot passejant vam “espiar” una conversa d’uns turistes que preguntaven a una persona on era l’”Apple Store” (Laura: genial, aquí també hi ha Apple Store!), i de seguida vam trobar un local de la companyia de telèfon mòbil més gran dels EUA: Verizon (uns “careros”, això és el que són. 25cents/min en pla de prepagament!!! I ens cobren tan per trucar com per rebre trucades!!!).
Un cop assolides les tasques que ens havíem assignat (no ens canséssim pas), i ja que sabíem on era l’”Apple Store”, vam anar cap allà. La veritat és que per a un profà com a mi em va semblar bastant semblant a la de Barcelona, però més gran, com tot. Vam aprofitar per comprar un adaptador de corrent (els endolls d’aquest país són diferents. Estan bojos aquests americans!) i per a veure el personal que circulava per allà (també més freaks que els de Barcelona). Després de voltar una miqueta més per allà dins, vam decidir tornar cap a casa (d’en German), ja que segurament arribàvem tard a sopar... ja eren les 5 pm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada