Boston revival II: Final del viatge

Després de constatar per diversos mitjans que, efectivament, havíem perdut el vol, vam preguntar què podíem fer i ens van dirigir cap als mostradors de la companyia (US Airways, of course), per veure si ho podíem solucionar. La nostra sorpresa va ser quan, després d’intentar fer la màxima pena possible i dir el què ens havia passat, el senyor que ens va atendre va dir:
-No problem, sir-, va teclejar i va dir -quin vol vol agafar?-
-el primer que surti,
-aquest anirà amb retard i sortirà al mateix temps que el segon.
-Doncs, el segon.
-Molt bé, aquí tenen els bitllets.
-Però... hem de pagar?
-No, ja està tot. Que tingui molt bona tarda.
I amb aquesta naturalitat, vam aconseguir nous bitllets cap a Boston.

I així, el 28 d’agost, a les 6:30 de la tarda (00:30 del 29, hora de Barcelona), vam arribar a Boston. Ja estava tot, només havíem d’agafar les maletes, que havien sortit al vol anterior i ja havien d’estar a “bagatge claim”, esperant-nos. I sí, allà hi eren totes,... excepte una (una!!). En fi, un altre cop a parlar amb el senyor del mostrador que ens faltava una maleta, el senyor que ens diu que quina falta, un altre guarda comprovant quina faltava per poder dir-li al senyor del mostrador i, un cop trobada la maleta que faltava, el senyor del mostrador em mira estranyat y em diu:
-La maleta és aquí, a Boston-
-Com?-
-Sí, sí, a mi em surt que és aquí-
I al cap d’un minut o menys, anuncien que la cinta es posa en marxa i una de les primeres maletes que surt és la nostra (fiuu!, quin ensurt). Ara només havíem de trobar un taxi amb cadireta per a què pogués pujar l’Huc. I a canviar els Euros que havíem portat per Dollars. Això ens va portar a fer una excursió cap a la terminal principal, amb més moviment de passatgers.
Un cop canviats els euros, excursió cap a la parada de taxis. Allà hi havia una persona que s’encarregava de posar cada client al taxi adequat, i li vam preguntar per un que tingués cadireta de cotxe. Ens va dir que, segons la llei no sé què de l’Estat de Massachusetts, els taxis podien portar nens menors, sempre i quan estiguessin a la falda d’un pare o tutor. És a dir, només ens calia un cotxe amb un maleter gran, per posar tot el nostre equipatge, cosa que va trobar fàcilment, ja que semblava que tots els taxis fossin monovolums.
I, finalment, a les 8:30 (2:30 el 29, hora de Barcelona), vam arribar a casa del Germán, un amic d’un amic que va accedir a acollir-nos mentre buscàvem casa per viure a Boston. Ens esperava amb la seva filla Ana, el seu gendre i el seu nét. Després de les presentacions pertinents ens va dir que havia preparat el sopar, i que ells ja havien sopat (evidentment, tant tard que era). Així que vam sopar nosaltres i vam anar a dormir, que estàvem exhausts del llarg dia que havíem tingut (amb 6 hores de propina!).